Charles Best
(1959) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 27 febrer 1899 comtat de Washington (Maine) |
Mort | 31 març 1978 (79 anys) Toronto (Canadà) |
Sepultura | Cementiri Mount Pleasant, Toronto |
Residència | Charles Best House (en) |
Formació | Universitat de Toronto Harbord Collegiate Institute |
Activitat | |
Camp de treball | Fisiologia |
Ocupació | bioquímic, metge |
Ocupador | Universitat de Toronto |
Membre de | Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units (associat estranger de l'Acadèmia Nacional de Ciències) (1950–) Royal Society (1938–) Reial Acadèmia Sueca de Ciències Reial Acadèmia d'Arts i Ciències dels Països Baixos Académie nationale de médecine Acadèmia Alemanya de Ciències Leopoldina Royal Society del Canadà Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Reial Acadèmia de Medicina de Bèlgica Acadèmia Pontificia de les Ciències |
Obra | |
Localització dels arxius |
|
Premis
| |
Charles Herbert Best, CC, CH, CBE, MD, FRS,[1] FRSC, FRCP (West Pembroke, Maine, Estats Units, 27 de febrer de 1899 - Toronto, Canadà, 31 de març de 1978) fou un metge canadenc i un dels codescobridors de la insulina
Biografia
Fill de pares canadencs, Best va estudiar fisiologia i bioquímica a la Universitat de Toronto. Es trobava realitzant una passantia d'estiu amb el grup de recerca de Frederick Banting sobre el funcionament del pàncrees. Quan el professor Macleod va intuir l'abast del projecte, va ampliar l'equip i el finançament fins que van aconseguir identificar la insulina i verificar les seves propietats en assajos amb gossos diabètics. Quan Banting va rebre el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia de 1923 per aquest descobriment, va compartir amb Best la meitat del premi en reconeixement a la seva participació.
Best va dur a terme el seu postdoctorat a Anglaterra. Quan Macleod es va retirar de la càtedra de fisiologia de la Universitat de Toronto, Best va ser designat en el lloc (1929), arribant a ser el 1941 director del seu departament d'investigació mèdica, que va rebre el nom de Banting and Best.
Durant la Segona Guerra Mundial, Best va influir en la creació d'un programa canadenc per a l'emmagatzematge i utilització de sèrum sanguini dessecat. Les seves línies d'investigació posteriors van tractar sobre la colina, l'heparina i la histaminasa, així com sobre el metabolisme dels carbohidrats. És el coautor d'un difós llibre de text sobre fisiologia.
Anys més tard, Best va col·laborar amb l'OMS en caràcter d'assessor del seu comitè d'investigació mèdica.
Referències
- ↑ Young, F.; Hales, C. N. «Charles Herbert Best. 27 February 1899-31 March 1978». Biographical Memoirs of Fellows of the Royal Society, 28, 1982, pàg. 1. DOI: 10.1098/rsbm.1982.0001. JSTOR: 769890.